ORFES DE FUTUR
La lluita dels menors immigrants
per aconseguir una vida digna
Pel que fa a les dades disponibles, l’any 2017 hi havia 6.414 menors estrangers tutelats a Catalunya, dels quals un 64% tenia nacionalitat marroquina i un 9% argelina (la segona més habitual). Al mateix temps, les dades aportades pel Ministeri de l’Interior són incompletes: molts dels menors que arriben al país menteixen sobre la seva edat, ja que tenen pensat anar a un altre país europeu, accedir al mercat laboral per ser autosuficients, o bé rebutgen els serveis de protecció fugint dels centres d’acollida.
Respecte al sector femení, si bé va arribar a un 23% l’any 2014, l’any 2017 només representava un 10% del total de menors. Algunes raons són els valors sexistes que existeixen en la cultura del país d'origen, i que obliguen al menor a fer-se responsable dels seus germans, o en altres casos a contraure matrimoni en l’adolescència. Mentrestant, aquelles que han pogut fugir, corren el risc d’acabar en xarxes d’explotació i tracta d’éssers humans, sigui en els països de trànsit o fins i tot en el mateix territori espanyol.
Els centres d’acollida ajuden als joves a participar en activitats formatives que poden beneficiar les seves perspectives d’integració social i desenvolupament professional. Aquesta tasca, però, entra en conflicte amb una manca de coordinació institucional: el protocol d'actuació estatal és deficient i els serveis de protecció dels menors presenten una disparitat regional al ser competència exclusiva de les comunitats autònomes.
Sumant-hi el prejudici social generalitzat cap a un col·lectiu que viu en unes nefastes condicions materials i psicològiques, els menors immigrants es troben una situació d'absoluta incertesa i desprotecció. Són persones desarrelades, no només amb el passat, sinó també amb el futur.
Quan ells arriben aquí...
La gasolina, a l'entrar en contacte amb l'aigua del mar, crea una mescla perillosa per als humans. És un dels perills als quals s'enfronten les dones, que normalment se situen en el mig de les precàries embarcacions de goma. "Noten la molèstia, però no se n'adonen fins que ja arriben a ser cremades de segon o tercer grau”.
​
“El 100% de les dones que vénen de Líbia han estat violades, així que vénen amb un trauma important”. Les seqüeles generades fan que guanyar-se la seva confiança sigui essencial per garantir l'èxit del rescat. Quan entenen que estan en bones mans, el més habitual és que es posin a dormir. “És el primer cop que poden descansar amb total seguretat que res ni ningú els farà mal”, explica.
​
Així arriben els refugiats al vaixell de l'Open Arms, tal com explica la portaveu de l'organització, Mar Sabé. Són testimonis dels perills que implica la fugida dels seus països, amb danys físics però també psicològics. Durant els rescats es produeixen certes situacions difícils en tractar amb persones en estat de shock.
Quant a la situació legal dels refugiats, es troben en una situació irregular a nivell administratiu, no pas il·legal al no haver comès cap delicte. Per a causa de la complexitat dels procediments i les mesures descrites en la Llei d'Estrangeria, la qual especifica la regularització dels immigrants dins el país, a Sabé li sembla "un tipus de trampa generada pels governs perquè els interessa".
Les possibilitats de futur dels immigrants en el país de recepció varien segons el país d’origen, si disposa de passaport, o si té familiars vivint a Europa. Són les organitzacions o entitats d'acollida les que sovint es responsabilitzen. "En general, se'ls porta a un centre d'internament per a estrangers, i després es mira segons cada cas", resumeix Sabé.
Més primordial, però, és l’actitud del país envers l’arribada dels refugiats. La Unió Europea té un paper molt limitat en assegurar el compliment d'unes polítiques d'immigració arreu dels països que la formen. “Està bé que existeixi una entitat supranacional com la Unió Europea que defensa una sèrie de valors, però a l’hora de la veritat qui acaba decidint són els Estats membres”.
Manel Berenguer és educador social i dedica gran part de la seva feina a organitzar classes i activitats per als joves immigrants. Dins la seva tasca, ha estat en contacte amb molts menors i desmitifica molts dels tòpics que reben els menors: “No són nois rebels”, assegura. “És només que es troben en l’etapa de l’adolescència, i quan tens aquesta edat és normal portar la contrària als altres i fer el que et vingui de gust”.
A més de ser una etapa difícil al marcar la transició cap a la vida adulta d’una persona, es complica encara més al veure com el somni d’aspirar a una millor vida es trenca immediatament en el moment en què trepitgen el país. “No es compleixen les seves expectatives. Arriben aquí i es troben amb un panorama totalment diferent del que s’havien imaginat”, explica. “És un xoc molt bèstia”.
Els envolta un sentiment de culpa i responsabilitat. Arribar a Europa suposa una gran inversió familiar, i en alguns casos, implica l’endeutament dels pares per garantir que el seu fill tingui un bon futur. Mentre busquen desesperadament la manera de treure profit a la seva estada, creen una imatge fictícia de la seva vida de cara a la família. “La majoria menteixen. Es fan una foto amb un cotxe i diuen que és seu”.
Trobar-se en una situació tan difícil suposa una càrrega emocional bastant pesada. “N’hi ha que ja porten una motxilla bastant gran de casa”, afirma en relació amb aquells menors que han presenciat experiències tràgiques en el seu país d’origen, com la pèrdua de familiars. El resultat és una bola de neu que són incapaços de reprimir. “Hi ha alguns que es fan el dur, però després a la nit, quan se’n van a dormir, es posen a plorar”.
Dos factors principals influeixen en les condicions del mateix jove. "L'estat de deteriorament està molt relacionat amb el context familiar i amb el procés migratori". Així ho afirma Neus Bellet, psicòloga i integrant de la Fundació Idea, una organització orientada a l'atenció i promoció personal d'aquells infants i joves en risc d'exclusió social.
​
Juntament amb la resta de professionals, Neus s'encarrega de valorar la necessitat d'ajuda psicològica. "En el cas de consum de tòxics o alteració conductual, el derivem a serveis externs, com el SATMI [Programa d'Atenció a la Salut Mental de les Persones Immigrades] o el SAPPIR [Servei d'Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats], especialitzats en salut mental infantil i juvenil". Malauradament, es troben saturats i això complica la derivació de més casos.
​
Tots els joves necessiten un acompanyament durant el procés d'integració, però superar el dol migratori depèn en gran mesura de les circumstàncies del menor. "Hi ha famílies que hi estan molt presents tot i no ser-hi [fent trucades per seguir el procés], i això també els acompanya molt".
El malestar és molt dur, considerant la frustració de les elevades expectatives que tenen amb "el somni europeu" i el sentiment de solitud, emfatitzat per factors culturals com l'abandonament d'una vida al voltant de les famílies nombroses i la manca de referents. "Però al final s'integren i van a l'escola. No deixen de ser adolescents i tenen problemàtiques d'adolescents".
Un obstacle addicional, cosa que ja es reflecteix en la poca experiència dels entrevistats amb el sexe femení, és el sexisme que han d'afrontar les menors immigrants per arribar al Primer Món. "Jo encara no he vist cap noia", afirma rotundament Berenguer. "Sí que és veritat que les noies no acompanyades, pel fet de ser noies, han patit una victimització superior", ressalta Bellet.
9 de cada 10 menors immigrants asseguraven tenir problemes psicològics que es traduïen en pèrdua de gana i insomni. Davant l'opció de rebre ajuda psicològica, la majoria eren reticents a acceptar-la. Es negaven senzillament perquè els seus problemes podrien acabar publicats en informes i limitar les seves oportunitats.
Als centres d'acollida...
Albert Parés és advocat social i president de l’Associació Noves Vies, una organització que ofereix assessorament jurídic a aquelles persones en situació de vulnerabilitat i desemparades per les institucions públiques en la defensa dels seus drets. Ofereix serveis a tota mena de col·lectius, però la iniciativa va sorgir originalment de la voluntat d’atendre l’exclusió social dels menors immigrants.
L'any 2009, Parés va començar a denunciar casos de menors declarats com a majors d'edat, fruit d'unes proves mèdiques a les quals se sotmetien independentment de si disposaven de passaport i la seva validesa. En aquest sentit, "la Generalitat incompleix la normativa i les seves actuacions poden arribar a ser racistes", afirma.
​
Una batalla jurídica sense precedents que va culminar el 2015, quan el Tribunal Suprem va prohibir la realització d'aquestes proves per a menors amb passaport i reservant-se en casos on no existeix documentació que ho acrediti. Tot i això, la doctrina científica ha demostrat que és un mètode imprecís. "Tenen un marge d'error de dos anys. Si tens 17 anys, poden dir que tens 19 o 15".
Procediment legal posterior a l'arribada d'un menor estranger no acompanyat.
Infografia facilitada per l'Associació Noves Vies.
El procediment legal que ha de fer un menor és responsabilitat dels governs autonòmics. En el cas català, és la Generalitat l'encarregada d'oferir la protecció pública, tot i que compta amb l'ajuda d'entitats privades a la qual es deriven certs serveis.
Com a qualsevol menor no acompanyat, un cop no és possible el reagrupament familiar i es confirma la minoria d'edat, el seu recorregut legal consisteix en tres punts: l'acollida, la tramitació del permís de residència, i finalment la seva formació i inserció laboral per als 18 anys. Tot i això, alguns joves s'oposen a la tutela pública, escapant del centre.
Segons la seva experiència, Berenguer veu les fugides com un fenomen puntual, però sobretot ho considera un concepte contradictori. “Són lliures de marxar". Nosaltres no els hi podem impedir, ells tenen la porta oberta”. De totes maneres, ha observat com certs menors desapareguts tornaven al centre després de comprovar la duresa de la vida al carrer.
I'm a paragraph. Click here to add your own text and edit me. It's easy.
Bellet apunta algunes causes de la seva fugida. "Tenen problemes de consum de tòxics o trastorns de conducta, i no volen complir normes". El problema és que no vinculen, i rebutgen l'ajuda. "Hi ha nois que no volen. Són reactius al sistema. Aleshores, has d'assumir fins on pots fer".
La delinqüència mostrada als mitjans de comunicació no es correspon amb la realitat. Tot al contrari, creu que és un símptoma de l'exclusió social a la qual s'enfronten. "Se'ls ha de donar una sortida laboral després dels 18 anys, perquè si no hi ha joves que es queden al carrer, i la situació ja canvia".
Sí que hi ha menors estrangers que es dediquen a robar, però "no arriben a l'1%", concreta Berenguer, qui ho veu com un instint de supervivència. "No entens la llengua, no tens amics locals, no saps com van les coses. Què fas? Doncs sobreviure com pots". La conclusió és òbvia. "El que falten són recursos".
​
Els recursos, però, són insuficients. Així ho demostra tant el col·lapse dels centres d'emergència, una primera fase d'acollida que s'allarga indefinidament degut a l'escassetat de places en els Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE), com el fet que sigui impossible durant l'etapa educativa oferir una atenció personalitzada segons les necessitats de cadascun dels joves.
"És difícil fer una classe per a nivells tan diferents", comenta en Manel sobre les lliçons d'immersió lingüística amb grups tan variats quant als coneixements i idiomes de cada individu. En alguns casos, és necessari començar per una alfabetització bàsica. "Hi ha molts nois que no saben ni escriure".
Malgrat les diferències culturals, els joves s’ajuden entre ells i acaben formant un grup amb forts vincles que perduren en el temps. “Quan ja són majors d’edat, alguns tornen al centre a visitar-nos”, explica. “Vénen per recordar un lloc que va significar una etapa important en la seva vida”.
Els immigrants representen el 21,8% dels delictes comesos per menors d'edat
El fiscal de sala Coordinador de Menors, Javier Huete, alerta que existeix un estigma social que acaba provocant atacs a centres d'acollida, com va ser el cas del barri Hortaleza a Madrid, on s'havia llençat un artefacte explosiu.
Quan han de trobar una feina...
Els menors immigrants parteixen amb desavantatge respecte als autòctons a l’hora d’incorporar-se al mercat laboral. Aconseguir el permís de residència ja és un tràmit complicat que pot trigar més de deu mesos en arribar i que, en molts casos, provoca que molts joves compleixin la majoria d'edat i surtin dels centres sense papers.
Però cal un altre document per poder treballar. "De 16 a 18 anys, un menor immigrant pot treballar amb un permís de treball especial", explica Parés. Tanmateix, "la llei només preveu un permís de residència", de manera que l'autorització de treball expira als 18 anys. Un fet que, segons l'advocat social, "vulnera els drets del menor".
En qualsevol cas, quan compleixen la majoria d’edat, la Generalitat de Catalunya els ofereix un ajut mensual de 660 euros durant els següents tres anys si han estat prèviament almenys tres anys sota la tutela pública. En cas contrari, només la podrà rebre durant un termini màxim de sis mesos.
Més enllà d'això, els discursos polítics xenòfobs no tenen cap motiu per acusar als migrants de tenir més ajudes que la resta. "La llei no dóna prioritat a persones estrangeres que no pas a persones autòctones. No existeix enlloc", sentencia Parés.
Les prestacions socials únicament consideren la situació econòmica del sol·licitant, amb una discriminació inexistent o fins i tot desfavorable als immigrants. "En ajudes a l'habitatge, la Llei d'Estrangeria sí que diferencia segons el permís de residència temporal o permanent", puntualitza.
​
Per ajudar en la transició al món laboral, Berenguer lidera un projecte on acompanya i ensenya els joves en certs oficis i habilitats manuals en les instal·lacions dels centres de la fundació. La seva esperança és que la mateixa organització els contractés en un futur com a personal de manteniment. "Seria com un cercle que es tanca de manera preciosa".
​
Ousmane Ouacha té 18 anys i fa tres mesos a Espanya. Va creuar el Mediterrani en un trajecte de 12 hores en pastera, des de Marroc fins a Algesires. Les organitzacions d'acollida es van fer càrrec d'ell, traslladant-lo a un centre de menors a Almería, on va passar una setmana fins que va ser enviat a Barcelona.
Acollit per una família a Valldoreix, està esperant el permís de residència amb l'objectiu de regularitzar la seva situació. També està pendent d'aconseguir en el futur un contracte laboral d'un any per obtenir el permís de treball. Una situació molt fràgil: "Tengo miedo de mis papeles". Preguntat sobre si tornaria a repetir l'experiència sabent tot pel que ha passat, la seva resposta és ferma: "Sí".
Més de 150 menors han rebut formació professional per part d'Unió de Pagesos
El gremi català ha aconseguit aquesta xifra després d'engegar la iniciativa l'any 2017. Reclamen al Govern la reducció del temps d'expedició dels permisos laborals per enfortir el circuit d'inserció laboral del col·lectiu dins el sector primari.